EL BALL DE TORRENT

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

      Alimara ha interpretat el "Ball de Torrent" tot capbucant-se en la vena mès oculta d'aquesta manifestacio tradicional valenciana, pròpia del nostre cicle carnestolenc, fins retroba allò que s'amagava davall la disfressa i el despropòsit: la subversiò de l'ordre establert.  

 

      Perquè el protagonista absolut del "Ball de Torrent" ès el poble, els personatges mès populars de la col-lectivitat: una gallinera fa de virreina, el virrei ès un sabater, un llaurador serà l'alcalde i fins i tot el rector pot ser representant pel femeter del poble. `'acì la disfressa, la simulaciò, l'engany, la burla i la subversiò. Ningù no ès allò que sembla ser: l'home no sempre ho ès, el ric molt menys per unes hores: el poble "juga" a la llibertat.

 

     

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

     Però en aquest joc s'observen clarament els lìmits i certes regles. Perquè al capdavall, i tots ho saben, es tracta nomès d'un joc. Res ès real ni tindrà cap trascendència. Unes dones subjectes als marits juguen a disfressar-se d'homes en el "ball de la baieta"; altres que han parit deu voltes salten ingènuament en el "ball dels arquets"; aquestes que no demanen mai fiat ara fan de gitanes contrabandistes; i les mès fines i educades criden i bramen mès fort que les autentiques ravaleres. I els homes igual: l'adroguer del cantò fa un metge circumspecte; qui fa aparellades ara ès un sastre afamat; els mès escarransits seran "els homes de la forca"; i els qui sòn analfabets sèns presenten com a estudiants burladors i desimbolts, Tot per unes hores i una volta a l'any.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Injustìcia i alienaciò, frustraciò i coentor, violència i agresivitat. Subversiò? Si, però dins d'un ordre! En principi la cosa va com s'havia pensat, però, a poc a poc, jugant, per broma, carnestolencament, l'ordre s'afluixa, les contradiccions es fan evidents i la festa acaba "com el Ball de Torrent... que comencà caminant i acabà corrent... o a garrotades". El problema era, i ès, que sempre les reben els mateixos. I no totes venen de dalt!