LES NOCES

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

     

 

     Què vols, que et conte les noces? Esta bè, te les contarè.

     Va ser a la ciutat de Xàtiva on se celebraren, alla pels volts de L'any 1800, encara que per tot arreu, a qualsevol comarca valenciana, les noces comportaven poc mès o menys el mateix ritual; nomès calien un xic, una xica... i que les famìlies consentiren, cosa no sempre aconseguida. Però no va ser aqueix el cas que et contare.

 La parella es coneixia de tota la vida, però es van "enamorar" un primer dissabte d'octubre al carrer de Sant Josep, una nit de danses. Ella hi acudia amb la colla d'amigues; ell, amb els amics. El cap de dansa treia una a una totes les balladores, les parelles formaven els quadres i la comitiva omplia el vell carrer. Ell i ella ballaren tota la nit, fins que la "cua" acabà la dansada amb el ball del fandango. Ja eren promesos. Però nomes ells ho sabien.

 En un bufit passaren les setmanes i arribà Nadal. La vespra eixiren les colles de grans i xiquets a cantar les estrenes, i les velles nadales tradicionals anaren de casa en casa. En la d'ella, la joventut organitzà un sarau en el curs del qual una jove va traure a ballar el seu promès al ball que diuen de La petenera, nom d'una dona molt dolenta que havia fet molt de mal als homens; varen eixir moltes parelles, i, en acabant, quatre dones burladores varen traure un dels joves mès polits del rotgle: era el ball dit de La despulladeta, acomodacions del "cant a L'aire" al ball, i entre les quatre deixaren el xic en calcotets. El sarau s'acabà amb la jota de Xàtiva, que com totes les de per allì tè les tornades cantades. A altes hores de la nit s'acabava la festa. El cant del sereno imposà quietud, però encara se sentiren, a trenc d'alba, unes cobles de ronda en honor de la fadrina de la casa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb la vinguda del bon temps, per la primavera, ella eixia a la porta de la casa a brodar-se l'aixovar, on s'ajuntava amb les amigues de sempre. I cantaven cancons tradicionals, però en arribar a La din-din hi posaven una intenciò especial.

      Aquell any, per Corpus, ja passejaren junts, però acompanyats, a L'hora de la processò. El ball dels nanos els dedicà una balladeta i ells li varen tirar diners. Ella estrenava vestit, i ell una faixa, puix era tradicional estrenar qualsevol cosa per tal d'assenyalar el dia. Tambè aprofitaren la data per fixar el dia de les noces, i els amics i les amigues saberen que calia anar pensant en els regals. En tingueren de tota mena, aixì com ocasions per celebrar en colla festes i aniversaris.

     En una ocasiò, amb motiu de ballar el bolero estrella, els deixaren sols desprès de fer el "bien parado" per tal de veure'ls ballar al mig del rotgle.

La "novia", corn ès natural, va ser a la tardor, desprès de la collita. Encara hi ha gent que recorda les festes d'aquelles noces; i qui no les ha vistes n'ha sentit parlar, corn ara tu, i vol saberne mès. De bon matì els varen fer albades als dos. Desprès de la missa s'ajuntà a casa dels pares de la novencana una gentad a de parents, amics, i veins que feia goig de veure. Hi havia gent de totes bandes, famìlia que havia vingut de molt lluny: de I'Horta, de la Ribera, de la Vall de Cofrents, de la Foia de Castalla... i fins i tot de la freda i llunya Morella. I el primer ball del dia, com sempre s'ha fet, va serla xàquera vella, iniciada, com es tradicional pels "nòvios" i pels padrins.

     A continuaciò s'organitzà la festa. Cadascù volia ballar els seus balls mès caracterìstics. Varen comencar els de Cofrents amb el seu fandango ple de forca i de sabor. Els de Morella convidaren els novencans i presents a ballar les folies i La Corroquina, un fandango i una seguidilla durant la qual els homes fan "carìcies" a les dones. Els de Crevillent, de la frontera del sud, ballaren el ball xafat, un u d'aire cerimoniòs que contrastà amb la vivor i el ritme dels balls anteriors. En arribar-los la tanda als de Castalla, poble de la Foia, es decidiren per les seguidilIes, ball per dalt i per baix, o siga agarrat i solt, de coreografia divertida i plena d'encant.

     La festa durà tot el dia. Eis dolcainers i els tabaleters tocaren quasi tant com menjaren i begueren, aixì com la resta dels convidats. Al remat, els novencans ja havien desaparegut, i la gent jove organitzà les parelles per al mès mogut i espectacular dels balls: L'u de la Font de la Figuera, amb passades de la dansa d'aquest poble de la Costera alta. En acabar el ball comencà el comiat. Tots es mostraven satisfets i felicos. Ningù oblidaria mai el dia de les noces.

      Què mès vols que et conte? Les noces van ser aixì.